Gent gran, és qüestió de percepció ?

La intervenció en un àmbit no formal sociocomunitari  en persones grans amb discapacitat,  m’ ha encuriosit per  esbrinar si hi havia alguna investigació sobre l’ opinió que genera el col·lectiu de la tercera edat. En un estudi dut a terme l’empresa CIMPO per l’ IMSERSO, des d’una perspectiva qualitativa sobre les percepcions socials de les persones grans segons les diferents generacions ( infància, joventut, edat adulta i majors ) així com la imatge que transmeten els mitjans de comunicació social,  és va arribar a la conclusió que la societat les percep com un col·lectiu heterogeni on cadascun del membres té una identitat pròpia configurada a partir dels trets de personalitat i de les experiències vitals de cadascuna. Així doncs quedava desfasada la imatge de persones grans passives, arrelades al passat i amb una visió negativa de la realitat. Tot i això sorprèn com els mitjans de comunicació no recullen aquest sentit social. La premsa escrita dona cabuda en els seus articles a les persones grans en situacions associades a l’exclusió social, la dependència o la marginació. Són un col·lectiu que no té veu, que no disposa de persones amb identitat pròpia, excepte si es tracta de persones famoses relacionades amb el mon de la cultura, la ciència o la política.

Eren dos posicionaments polaritzats però que ben bé es podien contextualitzar dins el centre, em vaig quedar amb la idea que calia donar experiències vitals satisfactòries que ajudessin a nivell personal als usuaris i què traspassessin les parets de l’  Assistida per tal de canviar la percepció a la resta de residents del centre. Era convenient despertar emocions , passar de la passivitat a l’activitat ,  obrir-se a l’entorn participant en major o menor grau a partir d’un oci autotèlic que impliques als diferents agents.